Es tracta d’un dels escriptors alcoians contemporanis que més llibres ha venut, si no és el que més, en la seua curta però brillant carrera literària, tot i no deixar mai la docència. L’activitat va ser tant intensa que es va agafar unes ‘vacances’. Ara, ha tornat a posar-se a escriure.
LLOC DE NAIXEMENT: ALCOI. EDAT: 43 ANYS.
ESTUDIS: LLICENCIAT EN FILOLOGIA CATALANA A LA UNIVERSITAT D’ALACANT. PROFESSOR DE SECUNDÀRIA DES DE 1996. EN L’ACTUALITAT A L’INSTITUT LA FOIA D’IBI. TRAJECTÒRIA: TÉ UNA TRENTENA DE PUBLICACIONS IMPORTANTS, DE LES QUE ONZE SÓN NOVEL·LES, PRINCIPALMENT HISTÒRIQUES, VUIT POEMARIS, ARTICLES I ASSAIG. A MÉS, CONTA AMB UNA VINTENA D’IMPORTANTS PREMIS ARREU DEL PAÍS VALENCIÀ I CATALUNYA.
Dir Silvestre Vilaplana i Barnés, d’inmediat, ens porta a la ment llibres i més llibres com són ‘La mirada d’Al-Azraq’, ‘Els dimonis de Pandora’, ‘Les urpes del diable’, ‘Les cendres del cavaller’, ‘L’anell del pescador’, ‘La frontera negra’, ‘Viatge al purgatori’, ‘L’estany de foc’, ‘Resurrecció’, ‘El quadern de les vides perdudes’… totes tenen en comú la seua ment creadora d’un univers del que han disfrutat els joves inicialment, amb la novel·la històrica juvenil, però després ja obres per a totes les edats i poesia i assaig i articles… Un dels escriptors alcoians més prolífics en obres i, sobretot, en ventes, si no és el que més, ha tornat. La dinàmica tant exigent en que havia estat immers de escriure, promoció, escriure, promoció… sense deixar mai la docència, l’havia saturat. Després d’un merescut any sabàtic, torna a la càrrega. Ja s’ha posat davant l’ordinador per crear les primeres línies de la seua nova novel·la.
– Silves, per favor, sé que els escriptors sou molt hermètics respecte els nous projectes, però ens pots avançar alguna cosa?
– “Ho sent moltíssim però no. Sols puc dir que és novel·la per adults. Només he començat el procés i ni jo mateix tinc massa clar encara per on derivarà. Al mateix temps, també estic repassant la traducció al castellà de ‘Resurrecció’, encara tinc alguna promoció de l’última novel·la, ‘El quadern de les vides perdudes’, i he fet un màster de literatura a la Universitat Oberta de Barcelona, o siga, no he parat”.
– I tot sense deixar mai les teues classes a l’institut La Foia d’Ibi…
– “M’encanta donar classes, són un repte apassionant. Mai m’he plantejat deixar-les per dedicar-me sols a la literatura. Això ha fet que, per moments, tot fos una bogeria combinar les classes, l’escriptura, les promocions i la família. Per això va ser la necessitat de parar”.
– Curiosament, els teus inicis literaris són amb la poesia…
– “I segueixc encara hui escrivint poemes, tinc fins vuit poemaris publicats. A casa sempre he estat envoltat de llibres, els he devorat, he sigut lector àvid. Sent xaval, la primera temptació sol ser escriure poesia. Fins que vaig començar a donar classes i ja vaig pensar en escriure per als adolescents amb els que treballava, millor ‘lluitava’ i així va nàixer ‘La mirada d’Al-Azraq’, el meu afortunat debut”.
– Aquesta novel·la t’ha marcat?
– “Sí, la veritat és que sí. La vaig escriure en 1999 i ara, en 2013, encara segueix venent-se, crec que va per la dotzena edició, podríem parlar d’uns 5.000 exemplars. És cert que la venda a instituts ajuda molt per arribar a moltes classes i alumnes. Va ser Verònica Cantó, de l’Editorial Marfil, la primera que va confiar en mi, ella va ser clau, i a partir d’aquí no he parat”.
– De la novel·la històrica juvenil passes a la d’adults, cert?
– “Sí, em veig ja preparat per fer el bot. Però no cregues que el génere juvenil és fàcil. Jo et diria que és més difícil. Si ja en les primeres línies no conquestes als joves, ells desconecten. Els majors són més disciplinats i ‘aguanten’ més. La primera novel·la per a majors va ser ‘Les cendres del cavaller’ que també va funcionar molt bé i es va emportar el premi de la crítica, junt amb l’Alfons el Magnànim els dos més importants que he rebut”.
– Quant temps necessites?
– “Per cada novel·la? Depèn molt. Reconec que sóc prou obsessiu en la creació. Primer faig un intens treball d’investigació, que pot portar-me varios mesos, fins i tot un any, i després repase, repase i repase, el que escric, incloses les ‘galerades’, que són les proves finals d’impremta. En això sóc un pèl maniàtic. Hi ha un moment en que acabe per ‘odiar’ la meua pròpia obra, de tantes i tantes voltes que l’he repassada. Amb el llibre publicat, el torne a mirar i pense que açò o allò ho haguera pogut expressar de forma diferent. Després, participar a concursos, si potser l’edició, les presentacions i alguna traducció al castellà. En tot el procés diria que de tres a quatre anys. Passa que en la promoció d’una, ja estàs creant una altra”.
– Com veus en l’actualitat el panorama literari i, en general, el comunicatiu, al segle XXI?
– “Estem vivint un moment molt complicat en molts aspectes. La quantitat de lectors disminueix i no sabem si el llibre digital li guanyarà la batalla, o no, al paper. Les editorials no saben ben bè què fer, amb les descàrregues pirates la ‘paraeta’ es pot desmontar. Els marges de beneficis, per a elles, són menors i cada vegada és més difícil publicar. Estem a un món canviant, a una situació inestable. A més, està la crisi i les retallades. Els polítics no saben que retallant en cultura, retallen en patrimoni i en indústria, al mateix temps, la indústria del llibre. Estem creant unes generacions d’analfabets culturals, ningú comprarà llibres, ningú anirà a museus, ni al teatre, ni al cinema. Per altra part, pense que els ordinadors, o més encara els mòbils, ens obrin un gran món però hem de saber menejar-se en ell, sense excessos, amb mesura”.