“Entenc la polèmica però no els insults i les desqualificacions, fins i tot que aquestos afecten a terceres persones”

“Dels 3.000 euros del premi, prop de dos mil els he gastat en la costosa elaboració del cartell per a la que he passat dos dies a Barcelona”

Paco Grau porta des de 1978, quan va començar a treballar en el periòdic Ciudad com a fotògraf, dedicant-se professionalment a aquest treball, encara que ja acompanyava a son pare de xicotet amb la càmera. Prop de 35 anys d’ofici sempre brillant, i milers d’imatges, nombroses publicacions, exposicions individuals i col·lectives, etc, van fer que des de l’Ajuntament el consideraren com a la persona idònia per a ser el primer fotògraf en la llarga història del cartell de Festes, que Paco Grau s’encarregara de l’imatge que representaria la trilogia de 2013. Tot aquest ampli currículum, s’ha oblidat en uns pocs segons, els que va tardar el Sant Jordiet, David Giner, en descobrir el cartell prop de les nou de la nit del dia 1 d’abril. Fins i tot, abans de descobrir el cartell, per les xarxes socials i els mòbils ja anaven movent-se, ‘viajant’, imatges d’aquesta obra-fotografia, acompanyada de la portada de la revista de Festes del propi Paco Grau de 2008 i de l’anunci de Cotamalla de Mallas Francés, dos imatges que quasi sempre han acompanyat a l’original. Després, apareixerien un munt de versions, algunes divertides, altres amb molt poc gust, al igual que opinions.

El caràcter de Paco Grau, per als que el coneixen, és sempre divertit, sempre pareix de forma aparent que siga despreocupat, però, en realitat, està atent al seu entorn per poder traure la millor imatge possible en la seua inseparable càmera fotogràfica. Paco té un do, el do de la fotografía. Ho ha demostrat durant anys, dècades, però amb el cartell tota la seua trajèctoria pareix que haja desaparegut. “Entenc la polèmica, la controvèrsia, la discussió, el debat, però no els insults i que terceres persones es vegen afectades”. Paco, per una volta en molt temps, no somriu. Està preocupat. Ell explica una i mil voltes a qui li pregunta com va ser el procés d’elecció de la imatge del cartell i pensa, fermament, que va actuar amb coherència i sense fer cap delicte, com pareix que haja fet.

“Jo des del principi vaig tindre clares les figures de Crespo Colomer i Alejandro Soler com precursors. Crespo Colomer perfectament haguera pogut fer el cartell molts anys enrere i de les seues fotografies ens hem inspirat tots els que hem vingut després. Alejandro va ser el que va canviar la forma de concebre les vestidures dels càrrecs, dels boatos en general. Tot i que la imatge del cartell, curiosament, no és un disseny seu, sí vaig voler buscar un element de ferro que tant el definia. Es tracta de Pablo Santonja, qui va eixir en el capità dels Alcodians Nando Santonja a 2008. No sé res més. Volia que fos una imatge única, amb un únic punt d’atenció que concentrara la visió de l’espectador i recordava que aquella fotografia em va agradar molt en el seu moment i per això la vaig posar a la portada de la meua revista d’aquell any. Confese que el fet que aquella mateixa imatge la van utilitzar per a una publicitat posterior, ni ho recordava. Em vaig enamorar d’aquella imatge i d’immediat la vaig buscar”.

Va haver una segona imatge aspirant. “En recordava una segona del capità del Almogàvers de 1989, Paco Alba, que també era molt pareguda, la imatge estava també molt bé i el disseny era de Alejandro, pero Paco era, quan va fer el càrrec, una persona més major i vaig veure que no s’adaptava tant a la meua idea del cartell, amb una visió de futur, així que vaig optar per aquesta del xic jove. En vaig mirar moltes més, però no em podia traure del cap la del xaval i del seu casc. Vaig estar prou temps tratant-la, llevant-li la imatge que estava reflexada al casc i fent-li altres modificacions per a que l’atenció es centrara el màxim possible en la mirada del jove i al casc. Després vaig anar a preguntar a experts sobre el tipus de tipografia. La paraula Alcoi de dalt la tenia clara, però les lletres de baix no. Tot i ser minúscules crec que es veuen bastant bé damunt un fons obscur al ser daurades. Sempre he pensat que un dissenyador gràfic seria el més adequat per fer el cartell”.

Després es va iniciar la part més laboriosa com era imprimir-la. “Vaig descobrir un laboratori a Barcelona, supose que hi haurà més, però aquest em va agradar, on era possible fer la impressió sobre una planxa de ferro. Vaig agafar un tren i vaig estar a la capital catalana durant dos dies, fent proves, fins que vaig veure que el treball, el resultat final, era tal i com jo el volia. Amb tot eixe procés, perfectament em van ‘volar’ prop de 2.000 dels 3.000 euros, i no 6.000 com alguns diuen, que em van donar des de l’Ajuntament per elaborar el cartell”.

Paco Grau afirma que “tots aquests detalls no els he ocultat mai, ni a les institucions, ni a tot aquell que em pregunta. No em vaig imaginar en cap moment fer una imatge nova d’estudi, artificial, havia de ser una que ja tinguera i, de totes, la meua favorita va ser esta. Prou. No té més. Les fotografies que tinc inèdites és perque no m’han agradat el suficient com per a publicar-les. Lamente molt el debat, en ocasions estèril i fora de lloc, que ha desencadenat aquesta imatge, controvèrsia especialment augmentada per les xarxes socials. Entenc la polèmica, però no les desqualificacions. Tot i això, crec que he actuat amb conciència de voler fer les coses bé, sabent que encertar era molt difícil. Volia elegir la fotografia que més m’agradara de totes les que havia fet en 35 anys de trajectòria. Des de l’Ajuntament valore molt que em donaren tota la llibertat del món per a fer el que considerara més oportú i no creia que aquesta elecció anara a alçar tantes reaccions contràries. Per sort, algú fins i tot m’ha dit que li ha agradat el famós cartell”.