Jordi Pascual: «L’educació pública està en perill»

Tot i que ha arribat just a la majoria d’edat, Jordi Pascual ja és autor d’un llibre. Es titula ‘L’home de l’habitació blanca’ i conta, en forma de metàfora, la mala situació per la que travessa l’ensenyament públic front al privat. L’obra va dedicada a família i professors. 

LLOC DE NAIXEMENT: ALCOI. EDAT: 18 ANYS.
ESTUDIS: PRIMER DE PERIODISME A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA. TRAJECTÒRIA: TOT I TINDRE SOLS 18 ANYS, JORDI JA TÉ ÀMPLIA EXPERIÈNCIA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ. QUATRE DELS SIS ANYS QUE VA PASSAR A L’ANDREU SEMPERE VA SER UN DELS RESPONSABLES DE L’EMISORA DEL CENTRE. TAMBÉ HA COL·LABORAT EN PÁGINA 66 I TVA I TÉ UN BLOG: ‘DETOT UNPOC-JORDIPASCUAL /BLOGSPOT.COM’

Jordi Pascual Mollá té tan sols 18 anys -va nàixer el 9 de juny de 1994- i ja ha escrit un llibre titulat ‘L’home de l’habitació blanca’. Aquest jove prodigi de la literatura alcoiana, ha decidit que les seues inquietuds a nivell de defensa de l’educació pública hauria de traduir-les en una història que ha sigut aquest llibre. Per això, ha anat a la pàgina web ‘lulu.com’ per a fer realitat aquest projecte. És una web a la que està el llibre, el text complet, i si algú vol descarregar-lo per així poder tindre un exemplar, solament hi ha que sol·licitar-lo per vuit euros, més les despeses d’enviament. Va ser l’estiu passat quan va donar forma a l’obra, però no va ser fins Nadal quan es va pendre seriosament la possibilitat de publicar-la. Després de repassar amb els seus pares una primera versió, en aquesta segona ja creu Jordi que hi ha una publicació amb trama prou original que ell mateix explica.

– És una experiència molt curiosa dins d’una habitació blanca?
– “Més bé, fora d’ella. A la mateixa el protagonista és Pol, un jove que ha passat els vint i cinc anys de la seua vida tancat, reclòs, a una habitació blanca. A l’eixir per uns aldarulls provocats per uns motius que van explicant-se durant l’argument, fins i tot s’explica el perquè ha estat tancat tot aquest temps, es ajudat a adaptar-se al nou món exterior pels personatges d’Adela i Pau, els quals representarien a l’ensenyança pública, mentre que, per contra, el Joan, procedent d’un poble, seria el símbol de l’ensenyament privat, religiós. Finalment està el senyor Ferràndis, qui serà peça clau en el desenllaç final de la novel·la.

– És una publicació amb alguna dedicatòria especial?
– “Es tracta d’un escrit d’unes 170 pàgines i entre les dedicatòries, van per als meus pares, Paco Pascual, que és metge, i Maria Jesús Mollá, mestra d’infantil, així com per a la meua germana Mireia, qui també ha estudiat periodisme, però en el seu cas a Elx a la Universitat Miguel Hernández. Tots tres han sigut fonamentals per a mi. També vull agrair l’ajuda als meus professors de l’Andreu Sempere i, especialment, a Jesús Martínez -qui li va organitzar la presentació del llibre al Casal Jaume I Centre Ovidi Montllor.

– Per què aquesta defensa tan gran de l’educació pública?
– “En l’actualitat estem vivint un procés de destrucció d’aquest tipus d’ensenyament. Primer, l’educació que és obligatòria és desprestigiada aumentant el  nombre d’alumnes per classe, fent que el nivell de les classes siga molt pitjor, amb uns professors saturats. Segon, dir que a l’educació superior voluntària el que s’està fent és aumentant les taxes per elititzar-la, posar-la al alcanç sols de gent en diners. El final del procés és que tot siga privat, al igual que es vol fer en la sanitat. Els meus pares i professors m’han inculcat una pasió pels drets humans, per l’educació pública, justa i igual per a tots. Cert que quan tracte l’educació privada ho exagere un poc. Sé que no tots els col·legis privats-concertats són així, però no entenc, per exemple, que aquestos reben més ajudes i que els col·legis públics perden ajudes”.

– Com s’ha pres la gent del teu entorn que sent tant jove tingues ja una novel·la escrita?
– “Bé, tots m’han recolzat molt, als que més em coneixien no els ha estranyat gens, un poc sí els que menys: ‘no coneixiem aquesta vessant teua d’escriptor’ em diuen alguns companys d’universitat. Agrair al Casal Ovidi Montllor el poder haver presentar l’obra. Puc dir que a la papereria Mabe hi ha uns quants exemplars que vaig portar per a aquesta presentació per nou euros per si algú vol comprar-ne un”

– Al ser un jove nascut en plenes noves tecnologies, com veus la comunicació entre persones i els mitjans de comunicació al 2013?
– “A nivells de mitjans pense que hi ha dos parts, una d’elles que és l’informació immediata per internet que s’està imposant cada vegada més, i per al paper li veig una eixida en el format de revista setmanal, amb reportatges més elaborats, a fons, d’investigació, que no els llegiries a una web. Has de seguir buscant varies fonts per informar-te de la millor manera possible. En allò que respecta a les xarxes socials estan vivint un boom, com el mòbil. Jo visc a Barcelona amb la meua nòvia. Ella quan arriba a casa i jo encara estic en classe, m’envia un whatsapp dient-me què vol que faja de dinar. Estem massa enganxats”.

– Però s’ha perdut qualitat en la informació durant el procés?
– “No cregues. També al temps s’ha aconseguit democratitzar aquesta informació, que no estiga en poder sols d’uns grans grups mediàtics, Facebook, twitter… aporten molta informació, desperten inquietuds socials, així gràcies a les xarxes ens diuen que és més important el desnonat que el banc o que el polític de torn, com ens volen fer creure”.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *