“Estem vivint moltes barbaritats en política cultural i educativa, hi ha que reaccionar”

“Sempre m’ha agradat llegir poesia. Inculcar eixe interés en els meus alumnes. És una llàstima que la gent no la conega més”

“Són 48 poemes dividits en tres parts, Vida i tot, Ars poetica i Autografia, amb pròleg de Jordi Botella”

En el seu despatx ple de llibres fins el trespol. Amb el seu cigarret. Rodejat per un Quixot, una Senyera, una llançadora tèxtil, una Dama d’Elx i pedres del Castellar. Els seus braços. Fotos de la família, de Juan Gil-Albert, Carlos Palacio i l’Ovidi. Un retrat de la seua dona i una caricatura d’ell. I més llibres. Però, sobretot, la Hispano Olivetti de 1966 que sempre ha estat ahí, acompanyant-lo també a la seua exitosa estrena com a autor… als 69 anys.

Com va dir Manel Rodríguez-Castelló en l’entrega del premi, ‘nunca es tarde si la dicha es buena’. El primer que sorprén és que una de les grans personalitats culturals alcoianes com és Francesc Bernàcer s’estrene com a autor als 69 anys… i damunt amb premi.

-Què suposa per a tu guanyar el Premi Manuel Rodríguez?

-Moltíssima il·lusió. Manuel i jo hem sigut veïns tota la vida. Ell, al 22, i jo, al 24. Vam tindre llargues conversacions sobre poesia i de cultural en general. Contaria una llarga llista d’anècdotes amb ell, En vaig explicar un parell a l’acte de l’Unesco. Una d’elles una carta que em va enviar, tot i ser veïns, on em deia, sempre generós, que el que jo escrivia era Poesia. O una altra en una ‘capea’ benèfica, davant d’una vaqueta, on jo vaig pegar a fugir, deixant-lo tot sol amb l’animalet. Em tingut una relació molt estreta amb ell i la seua família i és tot un honor rebre aquest premi tan especial.

-I per què als 69 anys?

-Pots parlar de vergonya, ‘perea’, un excessiu sentit crític amb mi mateix… Fa molts anys que amics i família em demanaven, per favor, que escriguera, però no m’atrevia. També pense que donar classes em donava una via d’eixida a les meues inquietuds. Aixi i tot havia escrit coses per a mi, però mai un llibre. Sí articles d’investigació, a més de col·laboracions en Ciudad, en els suplements culturals de Informaciones, El País, la revista Eines, Papeles de Son Armadans, la revista de Camilo José Cela. He fet alguns pròlegs, conferències… També col·laboracions per a la ràdio. Vaig començar escrivint en castellà i deien que no ho feia mal. Prompte ja vaig passar a la meua llengua i la vaig adoptar com a habitual en les classes i els escrits. Ara, per fi, m’he decidit a publicar un llibre, ‘El pes de les ales’, i no he pogut tindre un millor debut.

-Com dia aquell, anem a parlar de ‘mi libro’. ‘El pes de les ales’ té un pròleg de Jordi Botella i 48 poemes en tres parts: Vida i tot, Ars poetica i Autografia.

-Exacte. Amb Jordi Botella he compartit molts anys de docència a l’Institut Pare Vitòria i va ser qui em va succeir al front de la Casa de Cultura. Li tinc un gran apreci i és un magnífic escriptor. Respecte a les parts, la primera és el que pense de la vida, la segona, què és per a mi la poesia. Entre altres poemes hi ha epigrames i epitafis.   En la tercera, més densa, és un viatge interior, ple de nostàlgia, records, etc. El que sempre he volgut és un estil planer, directe, proper, buscant al lector, sense floritures. Transmetre una emoció. Si jo la tinc, vull que tu la tingues també; si no, he fracassat.

-Alguns autors teus predilectes.

-M’agrada llegir a Màrius Torres, Joan Vinyoli, Pere Quart, Josep Palau i Fabre, en català. Fray Luis de León, Garcilaso de la Vega, José Emilio Pacheco, Antonio Carvajal, José Agustín Goytisolo o Mario Benedetti, en castellà. O sense oblidar els italians Caproni, Leopardi, Erri De Luca, etc.

-Aquest llibre ha ‘naixcut’ d’una màquina d’escriure, i no una qualsevol, una Hispano Olivetti del 66, em dius que és. Com veus el món actual amb totes les innovacions tecnològiques?

-Reconec que no sóc de mòbils ni de ordinadors. Jo sóc de llibres. És cert que als últims anys s’ha obert un camí molt bonic, amb tots els avanços a nivell comunicatiu, però també pense que patim d’un excés d’informació. Ens falta un vertader coneixement de la realitat, analitzar-la i no basar-se sols en xifres, en estadístiques i titulars llamatius. Massa pressa. També hem de saber qui és ‘l’amo’ de la informació, què volen que sapiguem. Front a tot això sols recomane lectura, estudi i reflexió. I llegir poesia, una dosi diària per emocionar-se i pensar, bàsic com alimentar-se. Vivim una barbàrie de política cultural i educativa. Ens porten cap a l’abisme. Ací, a Alcoi, per exemple, lleven la UNED, i quasi ni s’ha protestat. Més diners per a l’educació i investigació. Hi ha que reaccionar, rebel·lar-se.

-Volem saber dades teues, la teua llarga trajectòria vital, encara que siga molt resumida.

-Es resumeix prompte: 40 anys de professor i vuit jubilat. Sóc el quart de set germans. Estic casat amb Carme Sanjuan des de fa un total de quaranta-quatre anys i tinc dos filles, Montse i Queralt, i dos nets, Òscar i Guillem. La meua vida ha transcorregut a cavall entre Alcoi i terres catalanes. He viscut a Catalunya uns 14 anys, en concret a Berga, Puigcerdà i Barcelona. Com a mestre he donat classes a l’Acadèmia Tecnos, a la Plaça de Dins, a Batoi, a les escoles de Juan XXIII, que després van ser les Aules Verdes. Vaig fer batxillerat i magisteri a Barcelona i estudiar la licenciatura en filologia romànica, per lliure, a Múrcia i València. L’any 82 vaig entrar a l’institut Pare Vitòria. L’etapa laboral més feliç de la meua vida. Milers d’alumnes i moltes satisfaccions.

-I l’etapa de la Casa de Cultura?

-Vaig ser el primer director amb qui es va inaugurar la Casa de Cultura durant tres anys. Recorde molt a gust el poder conèixer a persones com Eusebi Sempere, Gil-Albert, Pablo Serrano, Arcadi Blasco, Manolo Boix i naturalment Antoni Miró. Vam regularitzar l’ús de la nostra llengua. També amb la presència de Joan Valls, Enric Valor i Vicent Andrés Estellés.

-Tot aquest bagatge a les teues esquenes, fa que sigues una de les persones més vàlides per analitzar persones importants de la nostra cultura. Quatre línies per definir-los a tots ells?

-Ho intentaré.

-Primer, Juan Gil-Albert, del que tu eres un dels seus màxims coneixedors i vas ser gran amic.

-Una persona meravellosa, amb la que vaig tindre una gran amistat i de la que guarde fotografies, molta correspondència, un munt de records i, recopilada, tota la seua bibliografia. Em tenia molta confiança. El vaig conèixer en una conferència organitzada per Ciudad en 1973 i ja sempre vam ser amics. Ell va voler vindre a inaugurar la Casa de Cultura amb Eusebi Sempere. Habitualment recomane de forma encarida llegir la seua ‘Crónica general’ o ‘Meta-fisica’ i ‘Memorabilia’, entre altres.

-Altre nom clau: Carlos Palacio.

-Amic exiliat. Una altra gran persona. Vaig treballar moltes hores en el muntatge, la correcció i la publicació per l’institut Juan Gil-Albert de la seua autobiografía, ‘Acordes en el alma’. Humaníssim.

-Ovidi Montllor.

-Va ser un gran estimul per a mi per defensar el català. Envejava eixa dicció seua, eixa expressió tan directa. Les seues lletres eren crítiques ferotges, certeres, li donava valor a les coses vertaderament importants.

-Joan Valls.

-Un precursor. Ell va obrir el camí per a molts escriptors. Defensor de la llengua amb gràcia i poesia, des dels sainets fins als seus versos. Recomane el seu llibre ‘Diari d’un eremita urbà’.

-Alejandro Soler, al que se li farà un homenatge divendres.

-Una pèrdua recent molt important, un creatiu bondadós, el ‘senyor’ de l’espectacle teatral i plàstic, visual i comunicatiu. I, per suposat, un gran amic de tots.