‘Marc i el poder sobre el temps’. És la nova incursió de Mercè Climent en la literatura per xiquets després de l’èxit de ‘Lina Panxolina i el quadern màgic’. La jove escriptora alcoiana ha tornat a la seua ciutat i té el futur ple de projectes, que van des de la novel·la a la poesia.

LLOC DE NAIXEMENT: ALCOI. EDAT: 31 ANYS.
ESTUDIS: ENGINYERIA AGRÒNOMA I FILOLOGIA HISPÀNICA. TRAJECTÒRIA: HA GUANYAT PREMIS LITERARIS, EN ESPECIAL LA XVII EDICIÓ DEL DE LITERATURA ERÒTICA DE LA VALL D’ALBAIDA PER LA NOVEL·LA ‘SOMIANT EN ALEIXA’, ESCRITA JUNTAMENT AMB FRANCESC MOMPÓ, I EL XX PREMI DE LA CRÍTICA DELS ESCRIPTORS VALENCIANS PEL SEU BLOG ‘ELS PRIMERS GESTOS DEL VERD’. TÉ PUBLICADES DOS NOVEL·LES INFANTILS.

Mercè Climent i Paià té 31 anys i una ja llarga i reconeguda trajectòria al món de les lletres catalanes al País Valencià, amb un bon nombre de destacats premis i publicacions. Després de viure uns anys a la capital valenciana ha decidit tornar als seus orígens, a la seua ciutat, Alcoi, per consolidar aquest difícil camí literari. I ho fa presentant el seu segon llibre infantil. Després de l’èxit de ‘Lina Panxolina i el quadern màgic’ dóna a conèixer amb gran il.lusió ‘Marc i el poder sobre el temps’. Encara que els majors reconeixements els ha obtingut, curiosament, amb una novel·la eròtica: ‘Somiant en Aleixa’.

– Mercè, per on comencem? per l’erotisme o, just al contrari, per la novel·la infantil?
– “Sí, és prou curiós que siguen dos gèneres tan diferents. I el millor de tot és que ara voldria ‘desembarcar’ en la poesia. També he col·laborat en periòdics com el Levante i el Diari Gran del Soberanisme, amb articles d’opinió i de crítica literaria, sense oblidar el meu blog, ‘Els primers gestos del verd’, que, fins i tot, ha sigut premiat. En resum, diria, amb total humilitat, que em defense en estils variats, sóc prou tot terreny”.

– Així, mana l’actualitat, el llibre que acaba de sortir al mercat: ‘Marc i el poder sobre el temps’
– “És un relat que vaig pensar abans que la novel·la eròtica, però que no havia pogut publicar-lo fins ara. Ho ha fet una editorial de Castelló, que es diu Onada, a la qual li estic molt agraïda. L’acció està ambientada a Muro d’Alcoi, d’on és originari mon pare, Joan Antoni Climent, que tant important va ser per a que jo em dedicara a la literatura.  I és que ell, tot i treballar en un banc, era poeta. De xicons, ens llegia contes de Edgar Allan Poe. Va escriure amb el Jordi Botella un poemari, ‘Archipiélago’. El llibre és un homenatge a la seua infantesa, amb fets que pense són atemporals. Marc Fullana és un jove que té el poder d’aturar el temps, amb la condició que no sap l’espai de temps que pot durar l’aturada cada vegada. Aquest temps parat fa que acabe agafant-li gustet a llegir. He volgut amb l’argument que els xavals reprenguen la passió per la lectura, pels jocs al carrer, etc. Lina Panxolina també tenia un poder i era que tot allò que dibuixava a un quadern es feia realitat. En el seu cas l’acció transcorria a Alcoi”.

– Lina va tindre una gran acollida que esperes repetir amb Marc…
– “Sí, la veritat és que va anar molt bé. Des de l’editorial de Lina, Bullent, em parlaven de mil llibres solament el primer any, amb moltes peticions de col·legis i instituts. Ara espere que aquesta segona obra tinga pareguda aceptació. Les il·lustracions tornen a ser de la meua germana, Agueda, i em semblen, de nou, genials”.

– Canviem de vessant i anem per ‘Somiant amb Aleixa’. Com naix i quina història conta?
– “Bé, és un llibre que vaig escriure amb Francesc Mompó. Tots dos teníem molta complicitat i no ens va resultar difícil. Aleixa és una jove amb diverses experiències sexuals no assumides, que té just el mateix somni que la persona amb qui ha tingut la relació. Poc a poc, això fa que ella siga un ésser tormentat, traumatitzat psicològicament. Sí vam tindre molta atenció en cuidar al màxim el llenguatge, l’estil, una prosa molt madura i treballada, amb la que volíem dignificar aquest tipus de gènere. Va tindre una gran acceptació, principalment després de guanyar el premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida, l’únic així que queda a la Comunitat. He presentat aquesta obra a molts llocs, França, Barcelona, Berga, Alacant, Elx, València, per descomptat Alcoi… Ens comentaven des de l’editorial Bromera que s’havien venut mil exemplars en els primers sis mesos”.

– Et trobes ara en un moment d’una màxima activitat, presentes llibres d’altres autors, però tens sobretot dos obres preparades…
– “Hem sap mal però no puc parlar molt d’elles. Estic molt il·lusionada perquè van per bon camí. Però no hauria d’avançar encara massa. Sí puc dir que, per una part, estic fent un recull de poesia i, per altra, està molt avançada una tercera novel·la infantil, però en aquest cas amb un fort component històric, que espere publicar-la a finals d’any. Fins aquell moment, em volcaré a la promoció del Marc, a qui li tinc molta estima”.

– Mercè, explica, per acabar, la teua visió sobre l’actualitat de la comunicació entre les persones i la situació dels mitjans.
– “Per als escriptors, internet ha sigut tot un descobriment. Moltes oportunitats que estan apareixent-me i moltes de les persones que estic coneixent al món literari, està sent gràcies al facebook, que m’ha obert moltes portes. Sí que es deuen seleccionar molt bé totes aquestes noves vies de comunicació i donar un bon ús. Ara tot el món escriu. Hi ha una diàspora cultural, però no tot és bo. Els aparells del poder, com les teles oficials, s’han difuminat al haver moltes més finestres. És reflex de la societat actual tan canviat, tan imprevisible. Tinc tanta informació que no em dona temps. Per això, és bo tornar als llibres, a la lectura de reportatges amb profunditat, etc. El mateix ens passa amb les relacions humanes, que són vertiginoses”.

“Entenc la polèmica però no els insults i les desqualificacions, fins i tot que aquestos afecten a terceres persones”

“Dels 3.000 euros del premi, prop de dos mil els he gastat en la costosa elaboració del cartell per a la que he passat dos dies a Barcelona”

Paco Grau porta des de 1978, quan va començar a treballar en el periòdic Ciudad com a fotògraf, dedicant-se professionalment a aquest treball, encara que ja acompanyava a son pare de xicotet amb la càmera. Prop de 35 anys d’ofici sempre brillant, i milers d’imatges, nombroses publicacions, exposicions individuals i col·lectives, etc, van fer que des de l’Ajuntament el consideraren com a la persona idònia per a ser el primer fotògraf en la llarga història del cartell de Festes, que Paco Grau s’encarregara de l’imatge que representaria la trilogia de 2013. Tot aquest ampli currículum, s’ha oblidat en uns pocs segons, els que va tardar el Sant Jordiet, David Giner, en descobrir el cartell prop de les nou de la nit del dia 1 d’abril. Fins i tot, abans de descobrir el cartell, per les xarxes socials i els mòbils ja anaven movent-se, ‘viajant’, imatges d’aquesta obra-fotografia, acompanyada de la portada de la revista de Festes del propi Paco Grau de 2008 i de l’anunci de Cotamalla de Mallas Francés, dos imatges que quasi sempre han acompanyat a l’original. Després, apareixerien un munt de versions, algunes divertides, altres amb molt poc gust, al igual que opinions.

El caràcter de Paco Grau, per als que el coneixen, és sempre divertit, sempre pareix de forma aparent que siga despreocupat, però, en realitat, està atent al seu entorn per poder traure la millor imatge possible en la seua inseparable càmera fotogràfica. Paco té un do, el do de la fotografía. Ho ha demostrat durant anys, dècades, però amb el cartell tota la seua trajèctoria pareix que haja desaparegut. “Entenc la polèmica, la controvèrsia, la discussió, el debat, però no els insults i que terceres persones es vegen afectades”. Paco, per una volta en molt temps, no somriu. Està preocupat. Ell explica una i mil voltes a qui li pregunta com va ser el procés d’elecció de la imatge del cartell i pensa, fermament, que va actuar amb coherència i sense fer cap delicte, com pareix que haja fet.

“Jo des del principi vaig tindre clares les figures de Crespo Colomer i Alejandro Soler com precursors. Crespo Colomer perfectament haguera pogut fer el cartell molts anys enrere i de les seues fotografies ens hem inspirat tots els que hem vingut després. Alejandro va ser el que va canviar la forma de concebre les vestidures dels càrrecs, dels boatos en general. Tot i que la imatge del cartell, curiosament, no és un disseny seu, sí vaig voler buscar un element de ferro que tant el definia. Es tracta de Pablo Santonja, qui va eixir en el capità dels Alcodians Nando Santonja a 2008. No sé res més. Volia que fos una imatge única, amb un únic punt d’atenció que concentrara la visió de l’espectador i recordava que aquella fotografia em va agradar molt en el seu moment i per això la vaig posar a la portada de la meua revista d’aquell any. Confese que el fet que aquella mateixa imatge la van utilitzar per a una publicitat posterior, ni ho recordava. Em vaig enamorar d’aquella imatge i d’immediat la vaig buscar”.

Va haver una segona imatge aspirant. “En recordava una segona del capità del Almogàvers de 1989, Paco Alba, que també era molt pareguda, la imatge estava també molt bé i el disseny era de Alejandro, pero Paco era, quan va fer el càrrec, una persona més major i vaig veure que no s’adaptava tant a la meua idea del cartell, amb una visió de futur, així que vaig optar per aquesta del xic jove. En vaig mirar moltes més, però no em podia traure del cap la del xaval i del seu casc. Vaig estar prou temps tratant-la, llevant-li la imatge que estava reflexada al casc i fent-li altres modificacions per a que l’atenció es centrara el màxim possible en la mirada del jove i al casc. Després vaig anar a preguntar a experts sobre el tipus de tipografia. La paraula Alcoi de dalt la tenia clara, però les lletres de baix no. Tot i ser minúscules crec que es veuen bastant bé damunt un fons obscur al ser daurades. Sempre he pensat que un dissenyador gràfic seria el més adequat per fer el cartell”.

Després es va iniciar la part més laboriosa com era imprimir-la. “Vaig descobrir un laboratori a Barcelona, supose que hi haurà més, però aquest em va agradar, on era possible fer la impressió sobre una planxa de ferro. Vaig agafar un tren i vaig estar a la capital catalana durant dos dies, fent proves, fins que vaig veure que el treball, el resultat final, era tal i com jo el volia. Amb tot eixe procés, perfectament em van ‘volar’ prop de 2.000 dels 3.000 euros, i no 6.000 com alguns diuen, que em van donar des de l’Ajuntament per elaborar el cartell”.

Paco Grau afirma que “tots aquests detalls no els he ocultat mai, ni a les institucions, ni a tot aquell que em pregunta. No em vaig imaginar en cap moment fer una imatge nova d’estudi, artificial, havia de ser una que ja tinguera i, de totes, la meua favorita va ser esta. Prou. No té més. Les fotografies que tinc inèdites és perque no m’han agradat el suficient com per a publicar-les. Lamente molt el debat, en ocasions estèril i fora de lloc, que ha desencadenat aquesta imatge, controvèrsia especialment augmentada per les xarxes socials. Entenc la polèmica, però no les desqualificacions. Tot i això, crec que he actuat amb conciència de voler fer les coses bé, sabent que encertar era molt difícil. Volia elegir la fotografia que més m’agradara de totes les que havia fet en 35 anys de trajectòria. Des de l’Ajuntament valore molt que em donaren tota la llibertat del món per a fer el que considerara més oportú i no creia que aquesta elecció anara a alçar tantes reaccions contràries. Per sort, algú fins i tot m’ha dit que li ha agradat el famós cartell”.

És el fill del ‘Mestre Ferrero’, compositor ontinyentí, ‘pare’ de la coneguda marxa mora ‘Chimo’

“És tot un honor per a mi recordar la memòria de mon pare en aquest acte”

El xicotet deute que fins ara tenia la Festa de Moros i Cristians d’Alcoi amb el mestre ontinyentí José María Ferrero Pastor, el Mestre Ferrero, molt prompte es pagarà. L’autor, d’entre moltes altres composicions festeres, de les emblemàtiques ‘Chimo’ o ‘Apóstol Poeta’, tot i que alguns anys va estar entre els candidats a dirigir l’Himne de Festes, mai ho va fer. Just quan es compleixen 25 anys de la seua mort, el seu fill, Daniel Ferrero Silvaje, dirigirà el que es diu q és el cor més gran del món, tota la Plaça d’Espanya de gom a gom, la vesprada del Dia dels Músics, que aquest any cau el 20 d’abril, cantant com una sola veu el “Nostra Festa ja, cridant-nos està…”.

Als seus 48 anys, Daniel conta amb un ampli i brillant currículum com a músic, sent per exemple titulat superior en trompa, direcció de cors, direcció d’orquesta i armonia, composició i instrumentació. En l’actualitat és director de la banda de música d’Alberic, dona classes al conservatori de Cullera i és president del ACMMIC, Associació de Compositors de Música de Moros i Cristians, i ha composat obres molt conegudes como ‘Sisco’ o una especial per als Aragonesos, titulada justament ‘Aragonesos 99’, filà amb la que té molta relació, com son pare la tenia amb els Marraskech. Així, Daniel Ferrero és conscient de la importància de l’acte que ha sigut convidat a dirigir, “he estat moltes voltes a les festes d’Alcoi. Sé que l’Himne és el gran anunci, que tot el poble d’Alcoi està molt identificat en ell, tots, com una veu, canten les seues estrofes. Jo soles donaré peu a l’inici, el tret d’exida, amb les bandes allí presents, la resta anirà soles, vull disfrutar al màxim d’un moment tan emotiu, mentre recorde la memòria de mon pare. Serà tot un honor”.

Precisament la composició del Mestre Ferrero ‘Chimo’ és la que interpreten les bandes  a Ontinyent en el seu particular aplec, un acte que com recorda el propi Daniel Ferrero ha tingut com a convidats a directors alcoians com Gregorio Casasempere, Rafael Mullor o José María Valls Satorres. Ferrero fill recorda que “mon pare tenia el seu geni curtet, però després era un tros de pa. Ell amb ‘Chimo’ per a la marxa mora i amb ‘Apóstol Poeta’ per a la cristiana va donar una identitat, un cos, als dos estils musicals quan encara no tenien una personalitat del tot definida. La seua vinculació i la de la banda d’Ontinyent amb la filà Marrakesch va ser molt estreta, de més de dos dècades. La relació entre los dos localitats cada vegada pense que és més estreta, tenim més punts que ens uneixen que ens separen. Potser que anys enrere hi havia més rivalitat, però ara, per a mi, crec que jo no hi ha. Cadascú fa les Festes segons les seues possibilitats i amb la major estima possible. Això sí, pense que seria bo per a tots que hi haguera una major col·laboració entre les poblacions. Vull agrair a l’Ajuntament i a l’Associació de Sant Jordi que hagen pensat en mi i en la memòria de mon pare, just quan fa 25 anys que va morir, per a aquest acte tan emblemàtic”.

Per a l’Himne, Daniel Ferrero no estarà soles i sí acompanyat per la seua dona, Elena Micó, que és també músic i llicenciada en musicologia i pels seus fills, Daniel i Raül. Tots dos també estudien música, uno clarinet i l’altre percussió i són la tercera generació dels Ferrero.

“No he visto una persona más volcada y apasionada por la Fiesta que Rafael Tortosa, desde que levanta hasta que se acuesta, y conocedor del papel que tiene cada uno en el complicado mundo de su organización”

“Con el cambio de fechas o los cambios en los recorridos de la Diana y del Alardo, buscamos, de forma siempre consensuada, adaptarnos a los nuevos tiempos y creo que es algo muy positivo y necesario”

El concejal de fiestas y seguridad Jordi Martínez encara sus segundas Fiestas de Moros y Cristianos en el cargo con una mayor seguridad en sus acciones y con una actividad igual de frenética. Se le nota al hablar con él, mientras su teléfono móvil no para de sonar con llamadas o mensajes, pese a que la Trilogía aún se vislumbra lejos, en el horizonte.
Y es que la edición de la festividad en honor a Sant Jordi de este año, viene marcada por el cambio de fechas que fue impulsada tanto por el Ayuntamiento como por los distintos sectores económicos y sociales con los que se reunieron previamente, hasta el acuerdo final con la Associació de Sant Jordi. Martínez piensa que el cambio ha sido bien recibido, “nos reunimos con todos los estamentos posibles primero, representantes de sindicatos, empresarios, comerciantes, vecinos, etc y todos vimos que era importante que las Fiestas se acercasen el máximo posible al fin de semana, necesidad agravada por el tan difícil momento económico por el que atravesamos. Presentamos a la Associació una serie de propuestas y finalmente llegamos al consenso de ésta que vamos a poner en marcha y que creo que ha sido bien aceptada. Las Entradas serán domingo y los dos días festivos que disponemos a nivel local los Ayuntamientos para Sant Jordi y el Alardo. Así el sábado, día de los Músicos, por la mañana, los comercios podrán permanecer abiertos como siempre. Yo pienso que es un acuerdo muy adecuado y sobre todo muy consensuado. Además hemos presentado un calendario para los próximos años, hasta el 2017. El año que viene va a ser necesario cambiar las fechas por proximidad de la Semana Santa y el siguiente, 2015, que será un año electoral creemos que sería bueno para que quienes gobiernen en la corporación siguiente tengan esa difícil decisión ya tomada y ampliar la planificación al 2016 y 2017. Todo el mundo ha aceptado con buen talante esta decisión”. Y es que no es éste el único gran cambio de la edición de este año, “desde la Associació, con todo nuestro apoyo, se veía que durante la Diana se producía una gran acumulación de gente en el Cantó el Pinyó. Los que partían en las últimas filaes moras, más las primeras que llegaban cristianas, se juntaban y se complicaba todo. Vamos a ver si lo mejoramos iniciando la Diana unos metros más abajo, frente a la parte de La Bandeja que da al Teatro Calderón. Para mi más que arrancar frente al Ayuntamiento, lo emblemático es hacerlo en la Plaza de España, y así no se juntarán con los que finalicen el recorrido en la calle paralela. Además el cambio del recorrido de la Diana viene dado por el mal estado en el que se encuentran alguna de las zonas por donde se pasaba, en las que muchas ahora no hay ni casas y no había tampoco público y sin público no hay Fiesta. No debemos rasgarnos las vestiduras, vamos a ver si se mejora con estos cambios, los hacemos porque esperamos que así sea, creo que son cambios necesarios y positivos para adecuarse a los nuevos tiempos. Por ejemplo, yo recuerdo que mi padre acababa el recorrido de la Entrada en la iglesia Sant Jordi hace unas décadas y ahora es impensable pensar que no finalice el desfile en País Valencià”.
Habrá un tercer cambio en este caso en el recorrido del Alardo, aunque esta vez provocado por las restricciones de pólvora, “con un kilo por fester no había suficiente para realizar bien todo el trayecto, por lo que lo hemos acortado”. Otro aspecto en el que se va a insistir este año desde la concejalía de fiestas y seguridad, básico, es en la movilidad de las grandes cantidades de personas que se acumulan en especial el día de la Entrada, “queremos insistir en el buen funcionamiento de los pasillos, con sus dos carriles de entrada y salida para que la circulación sea lo mejor posible. Así mismo, en zonas en las que hemos visto que la instalación de las cámaras de Canal 9 entorpecen el paso, hablaremos con ellos para que modifiquen la estructura, etc. El dispositivo va a ser muy similar al del año pasado que funcionó muy bien. Salvo algunos casos esporádicos como carteristas o alguna embriaguez o desmayos, apenas si hubo incidencias. En la junta local de seguridad con el subdelegado del gobierno definiremos el dispositivo, pero será muy similar. Protección civil, bomberos, Cruz Roja, policía nacional, toda la plantilla de la local trabajando, Guardia Civil en los accesos… más o menos como siempre pues el funcionamiento es inmejorable. Son unas de las fiestas más tranquilas que conozco dentro de la cantidad de gente que se da cita en ellas”.
Una novedad más en este caso que se incluye dentro del objetivo de mejorar la movilidad, en especial el día de la Entrada, es que se estaba estudiando la posibilidad de habilitar autobuses urbanos gratuitos desde una gran zona de aparcamiento que se quiere ubicar en los alrededores del polideportivo Francisco Laporta hasta el Centro de la ciudad para los visitantes que acudan a Alcoy con sus vehículos. Martínez quiere también dar las gracias al nuevo presidente de la Associació, Rafa Tortosa, “no he conocido nunca una persona tan apasionada con las Fiestas, tan volcada con ellas, desde que se levanta hasta que se acuesta, tan comprometida y sabedora del lugar y las funciones de cada uno en este complicado mundo de organizar las Fiestas de Moros y Cristianos. La sintonía y fluidez ha sido máxima con él y es algo que le agradezco”.
Por último valoraba positivamente otra novedad: el cartel elaborado por el fotógrafo Paco Grau, “ha realizado un grandísimo trabajo, ha demostrado su enorme categoría profesional, es un arte más que incorporamos”.