Jordi Botella: “Alcoi ha perdut la marca de referent cultural de qualitat”

“Trobe a faltar una política cultural i lamente que events com la Mostra de Teatre, Estiu Festiu, el Cine Club Capitol, la Biennal d’Art… estiguen com estan o no estiguen”

“La nova novel·la parla del que va passar a Alcoi a l’últim any de la Guerra Civil. Són una sèrie d’històries creuades amb decisions desesperades”

“Serrat va eixir a les tres de Barcelona en cotxe, ell soles amb la seua guitarra, va cantar dos cançons amb l’Ovidi i se’n va tornar eixa mateixa nit”

“Alejandro va ser l’inventor o el que va donar contingut a la paraula ‘boato’ a l’acceptar l’encàrrec de vestir l’alferes dels Abencerrajes en el 1980″

“Anem a una societat menys intel·ligent. Les coses no les diu la wikipedia i sí Virgili”

“No es poden saber les coses amb un copia-pega, com no pots preparar una marató sols corrent deu minuts al dia”

“Front a la immediatesa i les màquines, l’humanisme i les idees pròpies, el criteri”

Durant quinze temporades, entre els anys 1985 i el 2000, Jordi Botella va ser la persona encarregada de gestionar la política cultural de la ciutat. ‘Pepito Sou’, Josep Pérez i Tomàs, el va buscar mesos després que Paco Bernàcer deixara el càrrec, creat sols tres anys abans, de director del Centre Cultural. Va acceptar combinant aquesta gran responsabilitat amb les seues classes a l’institut Pare Vitòria i sense deixar apartat el seu vessant com a escriptor. Ara, tretze anys després d’estar quasi reclòs, lluny de la primera línia de ‘batalla’ i dels mitjans de comunicació, i deu sense publicar res, té preparat el manuscrit d’una novel·la sobre els últims anys de la Guerra Civil a la ciutat, i a més opina sobre l’actualitat cultural alcoiana i de la societat en general. 

Jordi Botella té darrere d’ell una amplíssima trajectòria tan literària com docent i en especial de gestió cultural. Moltes són les anècdotes que podríem citar de la seua llavor al front de la cultura alcoiana, com a ‘pare’ d’events tals com la Mostra de Teatre, Estiu Festiu o Cine Club Capitol, per citar-ne alguns, que hui no passen pel seu millor moment. Però primer, Jordi, crec que és necessari parlar sobre el manuscrit en el qual has estat treballant quasi els últims deu anys i que, per fi, tens enllestit.  
-Bé, sí, quasi enllestit. Es tracta d’una novel·la històrica prou ambiciosa per la meua part. He investigat, durant molts anys, tot el que va passar a la nostra ciutat a l’últim any de la Guerra Civil Espanyola, entre l’abril de 1938 i març de 1939. Les forces nacionals avancen i Alcoi i Alacant són dels últims reductes dels republicans, cada vegada més acorralats. Es tracta d’un relat coral, amb històries creuades de diverses persones que es troben en esta difícil situació. Alcoi està sent bombardejat per l’aviació italiana perquè fabrica armes per al bàndol republicà. També és cert que les tropes nacionals no van entrar a Alcoi, la Guerra es va acabar abans. Uns pensen a fugir per mar des d’Alacant, altres decideixen quedar-se… Em va agradar que fóra un moment de molts canvis obligats, de prendre decisions desesperades.

-Amb aquesta novel·la tornes al ‘mercat’ després de deu anys?
-Sí, podríem dir que sí. Si bé he publicat algun recull de poesia i de crítica literària, ‘La caixa negra’ publicada el 2002, va ser l’última novel·la. Ara tinc el manuscrit, el que passe a partir d’ací, ja no depèn tant de mi. La situació econòmica general tots sabem com està i publicar un llibre no és gens fàcil. Espere que el públic puga tindre’l en les mans el més prompte possible, però no sé què passarà, estic a l’expectativa.

-Uns deu llibres de narrativa, poesia, crítica literària, estudi del sainet fester, articles de premsa, en especial en Ciudad…
-Escriure sempre ha sigut la meua passió. He tractat tots el gèneres que m’he vist capacitat, amb més o menys sort. Fins i tot, com anècdota, escrivia les lletres d’un grup de música que vam tindre a inicis dels 80, que s’anomenava ‘Carajillo’. Era lletrista, veu i guitarra, les lletres les pensava mentre treballava, de molt jove, al magatzem de drap de meua família. El baixista del grup era el director de cine Carlos Pérez. Alberri Soart, els mateixos del ‘Ja baixen’, ens van arribar a publicar un disc amb dos temes titulats ‘Nits de carajillo’ i ‘Enamorat d’una xurrera’. És més, actuàrem amb prou ‘èxit’ a moltes revetlles.

-Al citar Carlos Pérez, al temps he pensat amb Alejandro Soler, Juli Cantó, Manel Rodríguez- Castelló, Gustavo Cardenal, Pep Jordá, Ximo Llorens, Xavi Terol…
-Sí, la veritat és que en pocs anys de diferència, vam sorgir un grup de persones amb inquietuds per la cultura des dels seus respectius punts de vista, escriptura, premsa, direcció, escenografia, etc, però és una cosa que sempre ha passat a la nostra ciutat, sempre hi ha hagut inquietud artística i grans artistes.

-Un d’ells, Alejandro Soler, va morir fa poc i està previst el 27 fer-li un homenatge coincidint amb el dia mundial del teatre.
-Alejandro va ser un avançat al seu temps, crec que no prou reconegut. Juntament amb la seua faceta de pintor i escenògraf de teatre, pare del Tirisiti actual que disfrutem, ell va ser qui va donar contingut la paraula ‘boato’. Per l’alferes de 1980, Luis Mataix, dels Abencerrajes, la meua filà -el seu pare, José Botella, que va faltar fa pocs mesos, era el soci número 1 i ‘primer tro’ aquells anys- se li va proposar a Alejandro que, igual que feia les escenografies per a La Cazuela, fera un càrrec fester i ell va ser el primer que va idear un argument unitari i un vestuari per a tots els que acompanyaven el càrrec, el que ara es coneix com el tradicional boato. Pràcticament, Alejandro va crear una indústria al voltant de la Festa, de la que després molts han viscut i viuen.

-Amb Alejandro, hi ha una altra persona molt emblemàtica en la cultura alcoiana, a qui se li està homenatjant coincidint en els 70 anys del seu naixement. Parle de l’Ovidi Montllor.
-La meua relació amb l’Ovidi la va marcar un fet curiós dins de l’homenatge que li organitzàrem pocs mesos abans de dir-nos adéu, al Teatre Calderón. Vaig portar tots els preparatius personalment i, al minut, tots els cantants amb els quals ens vam posar en contacte, ens van dir que sí: Maria del Mar Bonet, Raimon, All Tall, Toti Soler… tots, menys un, que ens va dir que tenia el seu sogre malalt i que no sabia si podria anar… Joan Manuel Serrat!!. Eixe mateix dia, ens van comentar que a les tres de la vesprada eixia de Barcelona, amb el seu cotxe i la seua guitarra, ell a soles. Arribava al teatre amb l’acte d’homenatge ja començat. D’immediat el portava a l’escenari, cantava dos cançons, es feia una cervesa al Reconquista i tornava eixa mateixa nit a agafar el cotxe per pujar de retorn a Barcelona. Amb això vull explicar el poder de convocatòria que tenia l’Ovidi, quan tot un Serrat va fer eixe gran esforç sols per estar amb ell.

-Bé, hi ha una tercera persona a la que es vol nomenar filla predilecta de la ciutat i se li donarà la medalla d’or el 27 d’abril: Isabel Clara-Simó.
-Particularment he tingut el privilegi de presentar diversos llibres d’Isabel quan ha vingut al seu Alcoi natal a donar-los a conèixer. És una dona d’una gran trajectòria literària, amb un gran nombre de lectors. Té molts mèrits que la fan ser tot un referent cultural. Veig un reconeixement molt merescut.

-Parlant de referents culturals, durant les quinze temporades que vas estar al front del Centre Cultural, vas ser ‘pare’ de molts events emblemàtics, referents, com la Mostra de Teatre, Estiu Festiu, el Cine Club Capitol… que ara o estan uns moments molt baixos o ja no existeixen.
-La Mostra es crea el 1990, juntament amb el Circuit Teatral Valencià, i aconseguim que des de Generalitat confien en Alcoi com a seu permanent de la Mostra. El ‘millor’ de tot és que no teníem cap infraestructura cultural municipal. Gràcies a les bones relacions amb els teatres privats i a la imaginació vam poder eixir avant. Tampoc hi havia treballadors específics, ni tan sols jo. Als matins feia classes i de vegades m’interrompien dient-me que en la Bandeja hi havia un camió enorme que no sabia on descarregar els escenaris d’un muntatge. Fèiem actuacions al ‘poli’, als Miqueros… a mil llocs. L’únic municipal era el xicotet escenari de la Casa de Cultura, decorat, per cert, per Alejandro. Ara sap malament que amb personal i infraestructura, tot i la forta crisi que estem patint, tota eixa marca d’Alcoi com a referent, de qualitat, s’haja perdut. Mostra, Estiu Festiu, Capitol, Biennal de plàstica, Premi de Composició… o han dit adéu o són testimonials. El que més trobe a faltar es una coordinació entre les ofertes, quan la base és tota municipal, una cosa que teníem molt en consideració aquells anys. És una pena cada volta que se solapa un acte en una ciutat de la grandària d’Alcoi. Trobe a faltar una línia de programació, una política cultural.

-Més enllà de la situació cultural alcoiana, com la veus general? com valores la influència de les noves tecnologies? Jordi, com veus els teus alumnes?
-Internet és una gran ferramenta, però que no estem sabent utilitzar. Joves i no tan joves tenen prou a saber una dada sobre la realitat en el mateix moment que es produeix. No es paren a analitzar, a relacionar, creuen que ho saben tot i després no saben res. Estem en un ‘fast food’ o ‘low cost’ a nivell de la comunicació. Falta autocrítica, reflexió, anàlisi i maduresa i sobra narcisisme. Tot és fum de canyot. En un ‘tweet’ ens creem que ho sabem tot i no és així. A més la gent va com zombis, tots pendents d’una pantalleta.