Ciudad arriba a les sis dècades

El periòdic Ciudad de Alcoi compleix en unes poques hores sis dècades de vida. Hui, a l’edició 9.464, apareix un recopilatori d’articles dedicats al ‘Nostre Diari’ -per llàstima, per internet, per no sé quantes coses, cada volta el de menys. Així vos deixe la meua col.laboració com sempre digna de passar per un ’diván’ de psiquiatra. Sols puc dir-vos que com sempre està escrita amb la màxima sinceritat -una paraula, com Ciudad, en perill d’extinció. 

Ciudad em va salvar la vida

Per a molts haurà sigut una alegria que Ramón contara amb ells per a escriure unes línies sobre l’efemèride dels 60 anys de Ciudad. Però puc assegurar que ningú haurà sentit l’alegria que he sentit jo quan m’ho va dir. Per a moltes persones, Ciudad, ha sigut més que una feina, per a molts és tot un patrimoni alcoià, per a altres quasi com un fill –per uns, tot hi ha que dir-ho, despectivament, el ‘tebeo’- però crec que pocs poden dir que Ciudad els ha salvat la seua vida!. I així m’ha passat a mi. Sóc únic en això. Per llàstima, no he pogut arribar a aquesta efemèride formant part de la seua plantilla, sols per un mes, i és que la crisi econòmica està colpejant molt fort a tot un emblema de la premsa, no provincial sino diria que nacional, més encara, mundial. Pocs, o cap, periòdics existeixen en poblacions del tamany de la nostra. Una crisi que ha ferit greument a la creació al 1953 de Rafael Coloma i ha deixat un ampli reguer de víctimes. Però, tot i ser una d’elles, afirme, amb total sinceritat, que valdrà la pena si Ciudad sobreviu i arriba, al menys, al meu gran somni: els 10.000 números.

Ciudad em va trobar al poc d’acabar la carrera, els nostres destins es van creuar i va ser un amor a primera vista. A la seua redacció s’unien les meues tres passions: escriure, Alcoi i els esports. Allà per febrer de 1998 vaig començar a col.laborar més seriosament a aquest periòdic, més en concret a la seua secció d’esports, gràcies a Dany Vilaplana, que em va fitxar. Abans, des del 92, ja ho havia estat fent de forma més esporàdica, mentre acabava els estudis i preparava una oposició d’història que finalment va passar a la història.

Poc desprès, mon pare, al 1999, y al 2001, ma mare, van faltar i Ciudad quedava quasi com la meua única família. El periòdic em va acollir i allí em vaig refugiar. Els seus treballadors em van rebre amb els braços oberts. Escrivint lletres i més lletres, paraules i més paraules, em vaig salvar. Totes les penes i preocupacions desapareixien quan m’encarava a la pantalla de l’ordinador. Jo li vaig donar molt i ell em va donar molt a mi. Les meues columnes de la Movida, les últimes, els de ‘Tu a tu’ amb Anais Llopis, els Cine-manía’s i, ultimament, els ‘emoticonos’ d’aquella ‘Emoticolandia’, 513 columnes durant 15 anys, han sigut la millor teràpia possible per a la meua fràgil salut mental, a més de tota l’informació sobre l’esport alcoià quasi diària. Sense cap mena de dubte, puc afirmar que Ciudad m’ha salvat la vida. Ara, hi ha que salvar-li la vida a Ciudad.

PS: Una anècdota que em fa vergonya, però que la contaré: L’altre dia, tocant a la tenda de gas butà, li vaig dir a la xica: Hola, sóc Paco de Ciudad, podries portar-me una botella?.