Juan Serrano: “Hi ha que mirar al futur i impulsar la marca ‘Alcoyano’, coneguda a tota Espanya”

IMG_00031Quatre anys més, eixe serà com a mínim la quantitat de temps que permaneixerà Juan Serrano com a president de l’Alcoyano, després d’altres quatre exitosos anys previs. La reelecció li ha donat de nou forces i per a la pròxima temporada ja hi ha un parell de fitxatges fets i varies renovacions importants. Però, sobretot, destaca Sigue leyendo

Jordi Bernàcer: “Treballar en Plácido Domingo és un autèntic plaer”

FotoPràcticament mes i mig ha passat el jove director d’orquestra alcoià Jordi Bernàcer a Los Ángeles. A la meca del cinema ha estat exercint de mà dreta d’un dels tenors i directors d’orquestra espanyols més internacionals, si no el que més, Plácido Domingo, director de l’Òpera de LA, qui va estrenar varies sessions de ‘Tosca’, una de Sigue leyendo

‘Homenatge a T’ Jordi Botella, Moisés Olcina, Xavi Cortés i La Dependent, recorden a l’Ovidi

Altre dels punts importants d’atenció en la XXIII Mostra de Teatre d’Alcoi serà dimecres 29 a les 20’30 hores al Teatre Calderón amb ‘Homentge a T’. Es tracta d’un espectacle multidisciplinari que naix amb l’objectiu de retre homenatge a la figura de l’Ovidi Montllor, com a cloenda dels diversos actes del 70 aniversari del seu naixement, a través de ‘Teresa’ i la seua cançó, un personatge, quasi mite, des de l’emoció i el record d’una época. L’autor de la història de vora 600 versos, un poema dramàtic escenificat, és Jordi Botella, qui conta a través d’un home-xiquet -el mateix Ovidi- l’aventura vital de Teresa Mora, qui va viure de 1900 a 1950, amb orígens humils fins la seua mort a un barracó a les afores d’Alcoi. Pep Sellés serà l’encarregat de fer els papers masculins i Rosanna Espinós els femenins, juntament amb els xiquets Mauro i Inés Padilla, germans, tots ells dirigits per Pepa Miralles representants de la companyia La Dependent, amb Joanfra Rozalén com productor executiu i Ferran García, Víctor Antón, Miriam Espinós, Lidia Miró y Luis Vélez, formant part de l’equip.
Dos amics personals de l’Ovidi, com la vídua d’Alejandro Soler, Paqui Dènia, s’ha ocupat del vestuari i Antoni Miró ha fet el cartell. La música original i el saxo els ha posat Moisés Olcina, estant acompanyat per Joan Aracil a les guitarres i Jordi Sempere en la variada percussió. Completen el muntatge en la direcció de l’audiovisual que es projectarà Xavi Cortés, al front de Visual Produccions, amb Carolina Miralles, Pau Sanmiguel, Juan Ruiz i Sergio Llorca, com a resta de l’equip.
Tan original iniciativa té la participació de nombroses entitats: Universitat d’Alacant, Universitat Miguel Hernández, Universitat Politècnica de València, Universitat Jaume I de Castelló, Universitat de València, Xarxa Vives d’Universitats, Insttut Ramón Llull, Xarxa Alcover, Unión Alcoyana Seguros, Generalitat Valenciana i Ajuntament d’Alcoi.

Xavi Mira: “Tornar a casa, més amb una gran obra, és sempre un plaer immens”

L’actor alcoià Xavi Mira està al front, junt al popular Joel Joan, d’una de les obres que més èxit a tingut a tota Catalunya els últims mesos: ‘El nom’. Gràcies a la seua gestió i a l’interés de l’organització de la Mostra, Alcoi serà l’únic lloc de tot el País Valencià al que podrà veure’s, i juntament a Manacor a les Illes Balears, fora de Catalunya. Es tracta d’una divertida obra escrita pels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, adaptada al català per Jordi Glaceran, i dirigida pel propi Joel Joan, que ha triomfat a Barcelona.   

La XXIII Mostra de Teatre d’Alcoi tindrà com tots els anys una important aportació per part dels actors alcoians com Juli Cantó, Pep Sellés o Rosanna Espinós, pero en especial destaca la presència del cada vegada més reconegut Xavi Mira, que arriba a la nostra ciutat amb una de les obres de més èxit a Catalunya als últims mesos i que porta per títol ‘El nom’. Des de la mateixa Barcelona i a uns pocs dies de vindre a Alcoi, Xavi Mira explica quins són els seus sentiments i desitjos abans de la Mostra.
- Xavi, potser que siga aquesta una de les obres on has participat que més èxit ha tingut des de que estas al món del teatre i d’això ja fa un bon grapat d’anys?
-“Potser sí. Des de que la vam estrenar el passat mes d’octubre al Teatre Goya Codorniu no hem parat de fer representacions a Barcelona fins arribar quasi a finals de març, moltes d’elles amb el cartell d’entrades exhaurides. I encara podríem estar fent-ne, però per contrat ens tocava anar de gira. Es comenta que potser cap al Nadal tornem a la capital catalana. També en aquesta gira la cosa ens està anant molt bé. Recentmet hem actuat a Olot, Manresa, Tàrrega, etc, i l’aceptació ha sigut igual de bona”.

-La gira surt fora de Catalunya?
-“Sols a Alcoi al País Valencià i a Manacor a les Illes Balears, on farem la representació just la setmana següent. He d’agrair l’interés dels organitzadors de la Mostra de Teatre d’Alcoi per tindre ‘El nom’ en el seu cartell. Vaig fer inicialment unes poques gestions i d’inmediat ells van voler que vinguerem. Per a mi es tot un plaer poder actuar en la meua ciutat, davant dels meus conciutadans, amics, família, etc, i més encara si és amb una obra tan bona com aquesta que portem”.

-Explica’ns què té l’obra per assolir aquest èxit? de què tracta?
-“La veritat és que l’argument és molt senzill. És una reunió familiar sense més. Amb dos parelles i un amic comú de totes dos. Tota l’acció transcorre a la mateixa habitació, a l’estil de ‘Un dios salvaje’ per dir un exemple. Durant una conversa més o menys innocent es planteja quin serà el nom que li posaran al xiquet que esperen una de les dos parelles i a partir d’ahí es desencadenaran una sèrie de reaccions en cadena tan divertides com intenses, que faran riure i  meditar a parts iguals al públic”.

-Quins són els altres quatre actors protagonistes a part de tu?
-“Al front del repartiment està Joel Joan -’Plats bruts’ entre altres sèries de televisió i fins fa poc director de l’Acadèmia del Cinema Català. També és el director de l’obra. El seu personatge és el Vicenç, que està a punt de ser pare per primera volta i és una persona molt faltona, molt intel·ligent. Ell està casat amb Anna, que com sempre arriba tard als llocs, i que és una dissenyadora de moda molt avantguardista i exitosa, paper que interpreta la Sandra Monclús. Anna es la germana de la meua dona Isabel, Mireia Piferrer, mentre que jo, Pere, sóc el cunyat. Hi ha també un amic de la infantesa, comú, i que està al temps de convidat que és el Claudi, Lluís Villanueva. Entre tots cinc hi haurà una sèrie de retrets i situacions còmiques, no exentes de crítica i denúncia per la broma amb el nom del xiquet de desencadenant.

-Em sembla que es tracta d’una obra francesa trauïda al català?
-“Així és. L’obra és prou recent i està escrita per Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière i va ser estrenada a París al 2010, mentre en 2012 els mateixos autors la van adaptar al cinema, justament amb els mateixos actors, encapçalats per Patrick Bruel. En tots dos llocs, els seus trepidants diàlegs han sigut un sinònim de gran èxit, però es comenta que al teatre té més força. El meu paper és junt al de Joel el que més presència té a l’obra, però es molt coral, els cinc tenim la nostra part d’importància, havent alguns monòlegs que et deixen bocabadat.

La representació al Teatre Calderón de ‘El nom’ tindrà lloc el proper dijous 30 a les 22’30 hores.

Silvestre Vilaplana: “Al final un acaba per ‘odiar’ les seues obres’

Es tracta d’un dels escriptors alcoians contemporanis que més llibres ha venut, si no és el que més, en la seua curta però brillant carrera literària, tot i no deixar mai la docència. L’activitat va ser tant intensa que es va agafar unes ‘vacances’. Ara, ha tornat a posar-se a escriure.

LLOC DE NAIXEMENT: ALCOI. EDAT: 43 ANYS.
ESTUDIS: LLICENCIAT EN FILOLOGIA CATALANA A LA UNIVERSITAT D’ALACANT. PROFESSOR DE SECUNDÀRIA DES DE 1996. EN L’ACTUALITAT A L’INSTITUT LA FOIA D’IBI. TRAJECTÒRIA: TÉ UNA TRENTENA DE PUBLICACIONS IMPORTANTS, DE LES QUE ONZE SÓN NOVEL·LES, PRINCIPALMENT HISTÒRIQUES, VUIT POEMARIS, ARTICLES I ASSAIG. A MÉS, CONTA AMB UNA VINTENA D’IMPORTANTS PREMIS ARREU DEL PAÍS VALENCIÀ I CATALUNYA.

Dir Silvestre Vilaplana i Barnés, d’inmediat, ens porta a la ment llibres i més llibres com són ‘La mirada d’Al-Azraq’, ‘Els dimonis de Pandora’, ‘Les urpes del diable’, ‘Les cendres del cavaller’, ‘L’anell del pescador’, ‘La frontera negra’, ‘Viatge al purgatori’, ‘L’estany de foc’, ‘Resurrecció’, ‘El quadern de les vides perdudes’… totes tenen en comú la seua ment creadora d’un univers del que han disfrutat els  joves inicialment, amb la novel·la històrica juvenil, però després ja obres per a totes les edats i poesia i assaig i articles… Un dels escriptors alcoians més prolífics en obres i, sobretot, en ventes, si no és el que més, ha tornat. La dinàmica tant exigent en que havia estat immers de escriure, promoció, escriure, promoció… sense deixar mai la docència, l’havia saturat. Després d’un merescut any sabàtic, torna a la càrrega. Ja s’ha posat davant l’ordinador per crear les primeres línies de la seua nova novel·la.

– Silves, per favor, sé que els escriptors sou molt hermètics  respecte els nous projectes, però ens pots avançar alguna cosa?
– “Ho sent moltíssim però no. Sols puc dir que és novel·la per adults. Només he començat el procés i ni jo mateix tinc massa clar encara per on derivarà. Al mateix temps, també estic repassant la traducció al castellà de ‘Resurrecció’, encara tinc alguna promoció de l’última novel·la, ‘El quadern de les vides perdudes’, i he fet un màster de literatura a la Universitat Oberta de Barcelona, o siga, no he parat”.

– I tot sense deixar mai les teues classes a l’institut La Foia d’Ibi…
– “M’encanta donar classes, són un repte apassionant. Mai m’he plantejat deixar-les per dedicar-me sols a la literatura. Això ha fet que, per moments, tot fos una bogeria combinar les classes, l’escriptura, les promocions i la família. Per això va ser la necessitat de parar”.

– Curiosament, els teus inicis literaris són amb la poesia…
– “I segueixc encara hui escrivint poemes, tinc fins vuit poemaris publicats. A casa sempre he estat envoltat de llibres, els he devorat, he sigut lector àvid. Sent xaval, la primera temptació sol ser escriure poesia. Fins que vaig començar a donar classes i ja vaig pensar en escriure per als adolescents amb els que treballava, millor ‘lluitava’ i així va nàixer ‘La mirada d’Al-Azraq’, el meu afortunat debut”.

– Aquesta novel·la t’ha marcat?
– “Sí, la veritat és que sí. La vaig escriure en 1999 i ara, en 2013, encara segueix venent-se, crec que va per la dotzena edició, podríem parlar d’uns 5.000 exemplars. És cert que la venda a instituts ajuda molt per arribar a moltes classes i alumnes. Va ser Verònica Cantó, de l’Editorial Marfil, la primera que va confiar en mi, ella va ser clau, i a partir d’aquí no he parat”.
– De la novel·la històrica juvenil passes a la d’adults, cert?
– “Sí, em veig ja preparat per fer el bot. Però no cregues que el génere juvenil és fàcil. Jo et diria que és més difícil. Si ja en les primeres línies no conquestes als joves, ells desconecten. Els majors són més disciplinats i ‘aguanten’ més. La primera novel·la per a majors va ser ‘Les cendres del cavaller’ que també va funcionar molt bé i es va emportar el premi de la crítica, junt amb l’Alfons el Magnànim els dos més importants que he rebut”.

– Quant temps necessites?
– “Per cada novel·la? Depèn molt. Reconec que sóc prou obsessiu en la creació. Primer faig un intens treball d’investigació, que pot portar-me varios mesos, fins i tot un any, i després repase, repase i repase, el que escric, incloses les ‘galerades’, que són les proves finals d’impremta. En això sóc un pèl maniàtic. Hi ha un moment en que acabe per ‘odiar’ la meua pròpia obra, de tantes i tantes voltes que l’he repassada. Amb el llibre publicat, el torne a mirar i pense que açò o allò ho haguera pogut expressar de forma diferent. Després, participar a concursos, si potser l’edició, les presentacions i alguna traducció al castellà. En tot el procés diria que de tres a quatre anys. Passa que en la promoció d’una, ja estàs creant una altra”.

– Com veus en l’actualitat el panorama literari i, en general, el comunicatiu, al segle XXI?
– “Estem vivint un moment molt complicat en molts aspectes. La quantitat de lectors disminueix i no sabem si el llibre digital li guanyarà la batalla, o no, al paper. Les editorials no saben ben bè què fer, amb les descàrregues pirates la ‘paraeta’ es pot desmontar. Els marges de beneficis, per a elles, són menors i cada vegada és més difícil publicar. Estem a un món canviant, a una situació inestable. A més, està la crisi i les retallades. Els polítics no saben que retallant en cultura, retallen en patrimoni i en indústria, al mateix temps, la indústria del llibre. Estem creant unes generacions d’analfabets culturals, ningú comprarà llibres, ningú anirà a museus, ni al teatre, ni al cinema. Per altra part, pense que els ordinadors, o més encara els mòbils, ens obrin un gran món però hem de saber menejar-se en ell, sense excessos, amb mesura”.